Heleno Saña Alcón
“El dualismo humano. Síntesis histórica de un conflicto permanente” (2020)
Fragment del capítol 7 (“La voluntad de poder”) traduït al català.
● ● ●
Capítol 7: La voluntat de poder
El rerefons motivacional
La voluntat de poder és un dels trets de caràcter més pronunciats de l’ésser humà i un dels fenòmens antropològics i socials que més han influït en el desenvolupament de la història, ja pel fet que es manifesta no només a nivell personal, sinó també col·lectiu. Bertrand de Jouvenel no volia dir altra cosa en afirmar que “la història és la lluita de poders” [1]. El signe característic de la voluntat de poder és l’afany de voler ser més del que s’és i de tenir més del que es té. S’explica que Tucídides, el fundador de la historiografia científica, la va definir en la seva obra sobre la guerra del Peloponès amb el terme de pleonèxia, que en grec significa l’ambició de posseir més del que es posseeix. Està lligada, entre altres coses, també a l’esperit del domini, a la set de fama, a l’exhibicionisme material i sobretot a l’instint expansionista que hem analitzat al capítol anterior. En la seva expressió més radical i última pertany a l’àmbit de la megalomania.
Les teories sobre els orígens de la voluntat de poder són tan variades com nombroses. La majoria d’elles han considerat la voluntat de poder com a sinònim d’energia i coratge; per això s’associa sovint amb els grans herois i protagonistes de la història. Nietzsche fins i tot considerava que vida veritable i digna d’aquest nom no és altra cosa que “voluntat de poder i res més que voluntat de poder”. L’encarnació per antonomàsia d’aquesta Wille zur Macht és el superhome, la seva negació l’animal-ramat mancat d’aquest atribut i condemnat per això a una vida tan vulgar com anodina, teoria que sintetitzava en la dràstica fórmula de “Freie Mächte, ohne Ethik!“, “poders lliures, sense ètica” [2].
Enfront totes les concepcions apologètiques de la voluntat de poder, Alfred Adler (1870-1937), fundador de l’anomenada psicologia individual, considerava aquest tret de caràcter com el resultat d’un complex d’inferioritat ocult. I el mateix pensava Cesare Pavese: “L’origine di tutte peccati è il senso d’inferiorità” [3]. Però ja Rousseau era del parer que “tota maldat procedeix de la debilitat” [4]. Per raons òbvies, la tesi postulada pels autors que acabem de citar no ha depassat l’àrea dels cercles especialitzats i és olímpicament ignorada o no tinguda en compte ni per la indústria de la cultura ni pels mitjans de comunicació de masses, i això és perquè està en forta contradicció amb la ideologia de l’èxit vigent en la societat competitiva dels nostres dies, en la qual cada polític, cada executiu d’empresa i altres personatges que han assolit un mínim de ressonància pública es creuen amb el dret de ser admirats com a herois i esperits superiors, quan en realitat no són, en general, més que individus devorats per les patologies engendrades per un complex d’inferioritat inconfés.
Tot ésser humà que s’assigna el dret de convertir els altres en instruments de la seva voluntat atempta contra la seva llibertat i la seva dignitat, comet un acte d’agressió, també quan aquesta no va acompanyada de violència, com ha succeït en la història una vegada i una altra. No considera els seus semblants com a fins en si mateixos, sinó com a mitjans per al seu propi profit, que és el tipus de conducta que el pensament humanista antic i modern ha condemnat sempre com a incompatible amb les lleis més elementals de la moral. O com escrivia el baró d’Holbach: “Cap mortal ha nascut amb el dret de manar sobre l’altre” [5].
Escollir la voluntat de poder com el punt àlgid d’una vida plena és demostrar la incapacitat d’optar per models elevats de conducta, de manera que aquells que es consideren com a superiors als altres pertanyen en realitat a una escala inferior de valors. Amb plena raó, D.H. Lawrence considerava que “la voluntat de poder és la gran serp que cal destruir” [6].
L’esfera política
La voluntat de poder assoleix la seva màxima expressió quantitativa en l’àmbit de la política, en primer lloc, quan es manifesta en forma d’autocràcia o dictadura personal. Manar passa a ser aleshores oprimir, perseguir, empresonar i matar. L’afirmació d’Aristòtil que la política és la més noble de les activitats, ja en contradicció amb la realitat de la Grècia del seu temps, ha estat desmentida una vegada i una altra per l’experiència històrica, com assenyalava en el seu dia Montesquieu: “Perquè és una experiència eterna que tot aquell qui té poder està inclinat a abusar d’ell” [7]. Això explica que la voluntat de poder no s’hagi donat només en règims autoritaris o en les monarquies absolutes de l’Edat Mitjana i part de l’Edat Moderna, sinó que s’ha manifestat també en èpoques liberal-democràtiques, fet que resa especialment per a la fase moderna de la història i l’adveniment de la burgesia com a classe dominant. I el primer que hem d’assenyalar en aquest context és que juntament a una burgesia econòmica ha existit al mateix temps una burgesia política encarregada d’introduir i assegurar en l’àmbit de la res publica les idees i els interessos de la nova classe, Hobbes i Maquiavel com a primers arquetips d’aquest nou tipus de voluntat de poder.
Sense deixar de consignar el major o menor nombre d’individus que han dut a terme les seves funcions polítiques amb les millors intencions, l’experiència general ha demostrat sobradament la seva proclivitat a perfilar-se com figures excepcionals destinades a jugar un paper important en la vida pública, sigui com a líders de partit, com a titulars d’una cartera ministerial o com a caps de govern. En tot cas, són estranys els casos que un polític renunciï, per humilitat o per escrúpols morals, a rebutjar un nomenament de caràcter important. Simptomàtiques en aquest aspecte són les batalles campals que es lliuren en el si dels partits per escalar les primeres posicions. També aquí el que prima és l’afany d’encimbellament, per molt que es parli d’amor a la causa o a la pàtria. Els estrats polítics estan d’acord a l’hora de votar en favor de les prebendes i els privilegis materials que s’atorguen a si mateixos com a representants de la classe política.
Cenyint-nos a l’època actual, el món està governat essencialment pel doble joc, la hipocresia, la mentida oberta, la repressió directa i indirecta i una sèrie d’altres incomptables deformacions, conseqüència inevitable d’una casta política que perd cada vegada més la consciència ètica i el sentit del pudor. Preval no el que Montesquieu anomenava vertu politique, sinó la corrupció moral i material, el tràfic d’influències, l’oportunisme, el cinisme i la caça més o menys descarada de càrrecs ben remunerats.
(…) Lluny de solucionar els terribles problemes de tot tipus als quals s’enfronta la humanitat, la casta política més aviat els agreuja i multiplica.
(…)
L’àmbit quotidià
Juntament amb les patologies de caràcter macroscòpic que acabem de descriure, han existit sempre manifestacions de la voluntat de poder de menys envergadura quantitativa però no per això menys nocives per a les persones afectades per elles. L’escenari habitual d’aquest tipus microscòpic de la voluntat de poder és la vida quotidiana en conjunt i el món laboral en particular. Dia rere dia i arreu del món, masses d’obrers i empleats estan subordinats al comandament d’una multitud de capatassos i petits caps encarregats de coordinar i controlar el seu treball. Encara que la convivència interpersonal entre aquells qui exerceixen el comandament i els qui obeeixen es desenvolupi positivament i sense grans problemes, falten rarament els casos en els quals no es produeixen tensions i conflictes entre uns i altres estrats. L’estrès creixent que pateix des de fa temps la població activa es deu no només al ritme cada vegada més accelerat i intens de la jornada laboral, sinó també, i potser en primer lloc, a les relacions interhumanes sovint hostils que regnen als llocs de feina, en part també entre els mateixos assalariats.
La tendència a abusar del poder per part dels comandaments intermedis de la societat és, per desgràcia, un fenomen psíquic molt estès, fet que explica alhora els traumes i conflictes psíquics que pateixen amb freqüència els obrers, els empleats d’oficina i el personal de serveis. Augmenta en tot cas el nombre d’assalariats que a causa de les disfuncions psicosomàtiques que pateixen, inunden les consultes de metges i psiquiatres, sense comptar els que estant malalts no es donen de baixa per por a perdre la seva feina.
NOTES:
[1] Bertrand de Jouvenel, “Du pouvoir”, pàg. 229, París, 1072.
[2] Nietzsche, “Vorspiel einer Philosophie der Zukunft”, pàg. 180, Frankfurt, 1959.
[3] Cesare Pavese, “Il mestieri di vivere”, pàg. 109, Torí, 1952.
[4] Rousseau, “Émile ou de l’éducation”, pàg. 76, París, 1966.
[5] Barón d’Holbach, “Sistème de la nature ou les lois du monde physdique et du monde moral”, volum 1, pàg. 403, París, 1821.
[6] D.H. Lawrence, “Selected Letters”, pàg. 102, Nova York, 1961.
[7] Montesquieu, “De l’esprit des lois”, volum 1, pàg. 162, París, 1956.
Pol Font 