Algunes crítiques a l’estatisme marxista

Aquest recull de crítiques possiblement s’ampliï i reordeni més endavant. Per ara es divideix en dues parts: «Teoria – Fonaments» i «URSS». Es tria l’URSS com a exemple més paradigmàtic i elogiat de l’estatisme marxista, malgrat haver-hi molts altres casos.

S’inclouen aportacions de Maurice Brinton, Abdullah Öcalan, Rosa Luxemburg, Takis Fotopoulos, Janet Biehl, Cornelius Castoriadis, Piotr Kropotkin, Mikhaïl Bakunin, Ángel Pestaña, Gustav Landauer, Esteban Vidal, Carlos Taibo…

Les paraules en negreta les he destacat jo, les que no estan en cursiva –ho estaven originalment–, les destaquen els autors.

Al final de tot hi ha alguns vídeos interessants sobre el tema.

Pol Font, octubre de 2023

● ● ●

Que la llibertat sense el socialisme és el privilegi, la injustícia;
i que el socialisme sense la llibertat és l’esclavitud i la brutalitat.
(Mikhaïl Bakunin)

Em cago en les avantguardes revolucionàries de tot el planeta.
(Subcomandante Marcos, carta-resposta a ETA, 2003)

L’Estat és un macroorganisme i com a tal una de les funcions primordials és la seva autopreservació. Accedir als comandaments de l’Estat implica ascendir a la muntanya Olimp i per força d’això mateix deixar de veure els homes i les dones que penen i es recargolen allà baix.
(Antonio Turiel, «Si yo fuera presidente», 2018)

· · ·

TEORIA – FONAMENTS

Takis Fotopoulos, filòsof i economista grec que va elaborar una proposta política que va anomenar «democràcia inclusiva», escriu el 2002 a l’assaig «Estrategias de transición y el proyecto de la democracia inclusiva»:

La tradició marxista-leninista del socialisme estatista és un exemple clàssic d’estratègia orientada a una «revolució des de dalt» i, malgrat els intents dels marxistes d’avui en dia de diferenciar entre l’estratègia de Marx i la de Lenin, de fet, les llavors del totalitarisme leninista, que van culminar en l’estalinisme, es poden trobar en el mateix pensament de Marx. Això és obvi si es tenen en compte dues característiques crucials del sistema teòric de Marx, que van ser criticades per primera vegada (encara que no d’una manera sistemàtica i coherent) per Bakunin.

La primera d’aquestes característiques de l’estratègia marxista era la idea del «comunisme mitjançant el socialisme estatista» que implicava la conquesta del poder de l’Estat per part d’un proletariat victoriós i l’establiment d’un Estat proletari que conduiria finalment a una societat comunista. Tanmateix, això no succeiria abans que el ràpid desenvolupament de les forces productives (que la socialització de les relacions de producció desencadenaria) hagués conduït a l’abolició de l’escassetat i de la divisió del treball i a la desaparició de l’Estat. Tanmateix, com vaig intentar mostrar en una altra ocasió (20), l’abolició marxista de l’escassetat és en realitat un mite que depèn d’una definició objectiva de les «necessitats», que no és ni factible ni desitjable i que pot ser utilitzada per aquells que controlen la maquinària estatal en una societat socialista per mantenir indefinidament el poder de l’Estat i les relacions i estructures de poder en general. A més, és inconcebible que un Estat, que representa la personificació de la separació entre la política i la societat, encara que sigui proletari, presideixi la seva pròpia abolició!

La segona característica era l’intent marxista igualment insostenible (21) de convertir el projecte socialista en una ciència «objectiva» del canvi social. Això podia conduir fàcilment, tal i com ho va fer en el cas de Lenin, a la necessitat que la consciència socialista arribés «des de fora». Això es deu al fet que la consciència científica sorgeix independentment del moviment social que condueix al socialisme i que per tant ha de ser introduïda en el moviment des de fora. Tot i això, per Marx, el problema (suposadament) no existeix, ja que la ciència es considera com la unitat de la teoria i la pràctica que no només interpreta la realitat sinó que també esdevé part de la força que la canvia, una part de la pràctica, això és, la determinació conscient de la configuració de la història. En aquest sentit, la ciència s’identifica amb el moviment en si mateix, que fa seva aquesta doctrina. No obstant, tal i com han mostrat (22) diversos autors marxistes, el marxisme es transforma llavors en teologia. En altres paraules, per tal que el marxisme mantingui el seu caràcter «científic» hauria de veure la pràctica, no com a creadora de veritat, sinó merament com la que determina la seva aparició, i tanmateix en aquest cas cal suposar que la consciència científica sorgeix independentment del moviment social que condueix al socialisme i que cal introduir-la en aquest moviment des de fora. Però aleshores, tal i com assenyala Kolakowski (23), «no hi ha cap motiu per no treure d’aquest estat de coses les mateixes conclusions que va treure’n Lenin».

(…) La història ha confirmat que aquesta estratègia només pot conduir a noves estructures jeràrquiques, ja que l’avantguarda de la classe treballadora esdevé finalment la nova elit dirigent (28). Aquesta va ser la lliçó principal del col·lapse del «socialisme real» que ha mostrat clarament que si la revolució és organitzada per una minoria i després el seu programa és portat a terme per la mateixa, aquesta acabarà ineludiblement donant lloc a noves estructures jeràrquiques i no a una societat on s’hagi abolit la concentració de poder. De fet, la combinació entre la conversió marxista del projecte socialista en una ciència «objectiva» i l’estratègia leninista d’organitzar l’avantguarda d’acord amb un «centralisme democràtic» (un principi que assegurava el poder d’una petita elit del partit sobre tot el moviment) va resultar letal, ja que va contribuir decididament a l’establiment de noves estructures jeràrquiques, inicialment en el moviment socialista i més tard a tota la societat. És clar, és un fet històric ben conegut que, tant als moviments marxistes prerevolucionaris com als governs postrevolucionaris, la justificació de la concentració de poder en mans de l’elit del partit es basava en el «fet» que només ella «sabia» com interpretar la història i emprendre l’acció apropiada per accelerar el procés històric cap el socialisme. No és sorprenent que la base de les noves estructures jeràrquiques fos la divisió social creada entre l’avantguarda, l’única que estava en una posició objectiva per conduir el moviment (degut al seu coneixement de la veritat «científica» que encarnava el marxisme), i les «masses».

El mateix autor, a l’apartat «La concepción marxista-leninista de la democracia» de la seva obra «Crisis multidimensional y democracia inclusiva», 2005:

Es podria argumentar que, malgrat les aparences del contrari, aquesta [la concepció marxista-leninista de la democràcia] també és una concepció estatista de la democràcia. Això es deu al fet que, en aquesta concepció, la democràcia no es diferencia de l’Estat durant tot el període històric que separa el capitalisme del comunisme, és a dir, durant tot el període que s’anomena el «regne de la necessitat» quan l’escassetat dóna lloc als antagonismes de classe que fan inevitables les dictadures de classe d’un tipus o un altre. Segons Marx, el socialisme simplement substituirà una dictadura d’una classe, la burgesia, per la d’una altra, el proletariat (233). Lenin va ser encara més explícit:

«La democràcia també és un Estat i, per tant, la democràcia també desapareixerà quan desaparegui l’Estat. Només la revolució pot “abolir” l’Estat burgès. L’Estat en general, és a dir, la democràcia més completa, només pot “extingir-se” (234) (…) aleshores la societat no tindrà cap necessitat de regular la quantitat de productes que cada un ha de rebre; cadascú agafarà lliurement segons les seves necessitats.» (235)

(…) Per tant, l’etapa comunista de la postescassetat és en realitat una situació mítica, ja que és evident que el nivell de desenvolupament de les forces productives que es requereix perquè tota la població de la Terra assoleixi l’abundància material fa que sigui almenys dubtós que es pugui arribar a una etapa així sense greus repercussions per al medi ambient. A menys, és clar, que les «necessitats» i l’«abundància material» es defineixin de forma democràtica (i no «objectivament») en consonància amb l’equilibri ecològic –un procés que pressuposa una democràcia econòmica–.

(…) En conclusió, no hi ha condicions materials prèvies per a la llibertat. L’entrada al regne de la llibertat no depèn de cap factor «objectiu», com l’arribada del mític estadi d’abundància material. Per tant, ni el capitalisme ni el comunisme constitueixen condicions prèvies històriques per entrar al regne de la llibertat.

Abdullah Öcalan, líder del moviment kurd pel confederalisme democràtic i ex-marxista, defensa al «Manifesto of the Democratic Civilization. Volume III: The Sociology of Freedom», publicat el 2009, a l’apartat «The Legacy of Real Socialism»:

Semblava que es van oposar principalment als monopolis privats sense criticar el capitalisme d’Estat, ja fos en termes de poder o de monopoli de capital, arribant a una anàlisi superficial del poder i l’Estat. Aquests moviments tenien una fe profunda en la seva capacitat per construir el socialisme si podien prendre l’Estat i esdevenir el poder dominant. (…) Fins i tot van interpretar la democràcia com la dictadura d’una de les dues classes (la burgesia o el proletariat). Van desenvolupar una anàlisi molt superficial del capitalisme com a resultat de la seva confiança en l’Economia Política anglesa.

(…) No van analitzar el poder en general, ni l’Estat-Nació en particular, i concebien l’Estat-Nació com una suma de comissions que gestionaven els assumptes de la burgesia. El defecte més important de la seva teoria va ser la incapacitat de veure que el poder, en particular l’Estat-Nació, era la forma més concentrada de capitalisme monopolista. La seva anàlisi no era més que una afirmació de l’Estat-Nació. Estaven segurs que el socialisme es construiria de la millor manera a través d’un Estat-Nació. No només van ser incapaços de superar l’anàlisi de Hegel sobre l’Estat, sinó que estaven segurs que si poden apoderar-se de l’Estat, el podrien utilitzar per dur a terme tota mena d’ajustaments i establir la llibertat i la igualtat. La relació entre socialisme i democràcia és una de les qüestions més importants que van abordar de manera més superficial i incorrecta. Les revolucions russa i xinesa es van desenvolupar utilitzant aquesta perspectiva. Altres aplicacions del poder des de perspectives d’alliberament nacional o socialdemòcrates van fracassar en l’intent de produir alguna cosa diferent. L’única cosa que les distingia del capitalisme privat era la seva preferència pel capitalisme estatal, tal com el seu ús del poder clarament mostra.

(…) Una perspectiva metodològica positivista, universalista i de progrés lineal pel que fa a la natura social va conduir a una concepció del socialisme com a inevitable i una qüestió de temps. L’escatologia dels llibres sagrats es reflectia en certa manera com a socialisme. Les societats es van representar com a models que es desenvolupaven linealment, des de la societat primitiva a l’esclavista, del feudalisme al capitalisme per arribar finalment al socialisme. Aquí està en joc una mena de fatalisme. A l’arrel d’aquestes concepcions dogmàtiques, que ens han afectat a tots profundament, hi havia un fatalisme religiós i la creença en l’apocalipsi. La comprensió d’això va arribar massa tard. No van ser capaços de veure que la natura social té essencialment un caràcter moral i polític, i que els sistemes de la civilització van erosionar aquests components, substituint-los per les normes vulgars de la llei i l’administració estatal. La modernitat capitalista ha desenvolupat aquest procés a una profunditat i amplitud il·limitades, resultant en una crisi econòmica i social, així com una crisi del poder i de l’Estat. No van veure que allò correcte, bo i bell és un sistema democràtic confederal que asseguri completament el caràcter moral i polític de la societat i, per avançar cap aquí, cal basar-se en la política democràtica.

Cornelius Castoriadis, filòsof i fundador als anys 40 del grup Socialisme ou barbarie, escriu el 1975 a «La institución imaginaria de la sociedad», al capítol «Marxismo y teoría revolucionaria»:

Fent del marxisme la ideologia efectiva de la Burocràcia, l’evolució històrica va buidar de tot sentit la qüestió de saber si una correcció, una reforma, una revisió, un redreçament podrien restituir al marxisme el seu caràcter inicial i fer de nou amb ell una teoria revolucionària. Doncs la història fa veure en els fets el que l’anàlisi teòrica mostra, per la seva part, en les idees: que el sistema marxista participa de la cultura capitalista, en el sentit més general del terme, i que és, doncs, absurd voler fer d’ell l’instrument de la revolució. Això val absolutament per al marxisme pres com a sistema, com a tot. És cert que el sistema no és completament coherent; que es trobaran sovint, en el Marx madur o en els seus hereus, unes idees i unes formulacions que continuen la inspiració realment revolucionària i nova del començament. Però, o bé es prenen seriosament aquestes idees i fan esclatar el sistema, o bé ens atenim a aquest últim, i aleshores aquelles belles fórmules es converteixen en ornaments que no serveixen més que per justificar la indignació de les ànimes belles del marxisme no oficial contra el marxisme «vulgar» o estalinista.

L’anarquista rus Mikhaïl Bakunin va escriure el 1873 a «Estatismo y anarquía»:

On existeix l’Estat existeix inevitablement la dominació, per tant, l’esclavitud; l’Estat sense l’esclavitud –oberta o emmascarada– és impossible; és la raó per la qual som enemics de l’Estat.

Què significa «el proletariat elevat al rang de classe dominant»? Seria el proletariat sencer el que es posarà a la direcció del govern? Hi ha aproximadament uns 40 milions d’alemanys. Un s’imagina tots aquests 40 milions com a membres del govern? El poble sencer governarà i no hi haurà governats. Però aleshores no hi haurà govern, no hi hauria Estat; mentre que si hi ha Estat hi haurà governats, hi haurà esclaus.

Aquest dilema es resol fàcilment en la teoria marxista. Entenen, per govern del poble, un govern d’un petit nombre de representants escollits pel poble. El sufragi universal –el dret d’elecció per a tot el poble dels representants del poble i dels gerents de l’Estat–, aquesta és l’última paraula dels marxistes igual que de la minoria dominant, que és encara més perillosa quan apareix com l’expressió de l’anomenada voluntat del poble.

Així doncs, des de qualsevol part que s’examini aquesta qüestió, s’arriba sempre al mateix trist resultat, al govern de la immensa majoria de les masses del poble per part de la minoria privilegiada. Però aquesta minoria, ens diuen els marxistes, serà composta de treballadors. Sí, d’antics treballadors potser, però que quan es converteixin en governants o representants del poble deixaran de ser treballadors i consideraran el món treballador des de la seva altura estatista; no representaran ja des d’aleshores el poble, sinó a ells mateixos i les seves pretensions de voler governar el poble. El que vulgui dubtar d’això no sap res de la naturalesa humana.

Però aquests escollits seran convençuts ardents i a més socialistes científics. Aquesta paraula, «socialistes científics», que es troba incessantment a les obres i discursos dels lassalleians i dels marxistes, proven per si mateixes que l’anomenat Estat del poble no serà més que una administració bastant despòtica de les masses del poble per una aristocràcia nova i molt poc nombrosa dels vertaders i pseudosavis. El poble no és savi, per tant, serà enterament eximit de les preocupacions governamentals i serà globalment inclòs en el ramat administrat. Bonica alliberació!

Els marxistes s’adonen d’aquesta contradicció, i reconeixent que un govern de savis –el més pesat, el més ultratjant i el més menyspreable del món– serà, malgrat totes les formes democràtiques, una veritable dictadura, es consolen amb el pensament que aquesta dictadura serà provisional i curta. Diuen que la seva única preocupació i el seu únic objectiu serà educar i elevar el poble, a un nivell tal que tot govern es torni aviat superflu, i l’Estat, perdent tot el seu caràcter polític, és a dir, de dominació, es transformarà en una organització absolutament lliure dels interessos econòmics de les comunes.

Tenim una contradicció flagrant. Si l’Estat fos veritablement popular, quina necessitat hi ha d’abolir-lo? I si el govern sobre el poble és indispensable per a l’emancipació real del poble, com és que s’atreveixen a anomenar-lo popular? Per la nostra polèmica amb ells els hem fet confessar que la llibertat o l’anarquia, és a dir, l’organització lliure de les masses laborioses de baix a dalt, és l’objectiu final del desenvolupament social i que tot Estat, sense exceptuar el seu Estat popular, és un jou que, d’una banda, engendra el despotisme i, de l’altra, l’esclavitud.

Diuen que aquesta dictadura-jou estatista és un mitjà transitori inevitable per poder assolir l’emancipació integral del poble: anarquia o llibertat és l’objectiu; Estat o dictadura és el mitjà. Així doncs, per tal d’emancipar les masses laborioses cal primer de tot subjugar-les.

Sobre aquesta contradicció s’ha aturat per ara la nostra polèmica. Ells afirmen que només la dictadura –la seva– pot crear la voluntat del poble; responem que cap dictadura pot tenir altre objecte que la seva pròpia perpetuació i que no és capaç d’engendrar i desenvolupar en el poble que la suporta més que l’esclavitud; la llibertat no pot ser creada més que per la llibertat, és a dir, per la rebel·lió del poble i per l’organització lliure de les masses laborioses de baix a dalt.

El Doctor en Ciències Polítiques i politòleg Esteban Vidal va escriure el 2018 a «Liberalismo y marxismo: Dos caras de la misma moneda»:

Actualment, encara persisteix una idea molt equivocada sobre la relació entre economia i política, de manera que la segona és considerada una derivació de la primera, una espècie d’epifenomen que és reduït a categories econòmiques i en últim terme dineràries. La imatge que es dibuixa des d’aquesta perspectiva representa el joc polític com un món dominat per mercats, empreses i bancs que operen a escala mundial i que donen ordres als Estats i els seus respectius governs. L’economia, aleshores, és sobirana i amb ella els actors abans mencionats al ser els qui en teoria la controlen. De tot això es dedueix que l’Estat no és altra cosa que una institució que s’encarrega exclusivament de vetllar pels interessos dels empresaris i banquers, i que el capitalisme com a tal s’explica únicament com un sistema socioeconòmic l’única i principal finalitat del qual és l’acumulació il·limitada de riqueses per aquesta minoria social. L’Estat únicament s’ocupa de protegir aquesta minoria per garantir aquest procés d’acumulació, i res més. Es tracta d’una perspectiva de l’Estat i de la relació economia-política que és al mateix temps molt liberal i molt marxista.

Però el cert és que les coses no funcionen com les ideologies, sobretot algunes ideologies, pretenen. L’economia no és ni molt menys una realitat central i sobirana, sinó que al contrari ocupa un lloc subordinat a factors extraeconòmics dins un ordre més ampli, el que la converteix en un instrument i no en un fi en si mateix. Més aviat són determinades ideologies les que confereixen a l’economia un paper central en la vida social i política, fet pel qual representen el món d’una manera en què l’important són els diners, el desenvolupament i el creixement econòmic. Ideologies que, en definitiva, utilitzen una escala de valors en la qual els diners són un bé suprem perquè tenen una concepció burgesa del món en la qual tot es redueix a diners i xifres econòmiques. A conseqüència d’això, tots els esforços convergeixen en l’assoliment del màxim desenvolupament de les forces productives per aconseguir, alhora, l’acaparament il·limitat de riqueses com a part d’aquesta obsessió burgesa i decadent d’acumular possessions materials. L’Estat simplement és el marc general dirigit a fer possible aquesta utopia burgesa que és la construcció d’una societat de consum màxim i infinits plaers materials.

No obstant això, els fets són molt tossuts i manifesten una realitat ben diferent de la que les ideologies representen amb els seus discursos. Així, per exemple, es pot destacar una sèrie de qüestions decisives per comprendre la posició real que ocupa l’economia capitalista en la vida social i política d’un país. La primera de totes elles és que les empreses i els bancs depenen de l’Estat. Sense la seva protecció en la forma de lleis i aparells repressius de l’Estat que garanteixen la propietat privada, i conseqüentment l’acumulació de beneficis, no són res. Sense policia, tribunals, presons, burocràcia, lleis, etc., el capitalisme no funciona perquè el seu ordre social i l’estructura d’interessos dominant s’enfonsa, ja que els mitjans coercitius són els que forcen la població a sotmetre’s a aquest ordre social i a treballar segons la forma capitalista de producció. Així mateix, no és possible el capitalisme sense Estat, d’igual manera que l’Estat és molt anterior al capitalisme. L’Estat és, doncs, una institució autònoma, que no rep ordres sinó que les dóna.

L’Estat crea i desenvolupa el capitalisme en instituir l’interès individual com a factor de desenvolupament social i econòmic que mobilitza els recursos disponibles en un país. D’aquí es deriva l’interès de l’Estat en protegir i afavorir el capitalisme, ja que constitueix una forma de producció que, a l’estar impulsada per la recerca del màxim benefici i l’acumulació il·limitada de riqueses, provoca el creixement econòmic, i això es tradueix, alhora, en un augment de la base tributària que incrementa dràstica i significativament els ingressos de l’Estat. El desenvolupament de mitjans de dominació més grans i cars exigeix una creixent extracció de recursos en la societat, de manera que la forma capitalista de producció és la que, en estar moguda per l’interès individual, genera el creixement i desenvolupament econòmic que permet a l’Estat costejar els seus instruments de dominació. Per tant, l’Estat protegeix el capitalisme i la classe capitalista perquè li resulta molt convincent, i no perquè rebi ordres d’aquests últims. Per dir-ho d’alguna manera, l’Estat se serveix del capitalisme per assolir els seus propis objectius, que són garantir la seva supervivència i protegir els seus interessos tant a nivell intern com en el pla internacional.

(…) No oblidem que el marxisme pretén elevar la classe obrera a les condicions de vida material i consum de la burgesia. Les diferències entre liberalisme i marxisme resideixen únicament en els procediments per assolir aquests objectius, de manera que el seu conflicte és entre sistemes econòmics tècnicament considerats. Mentre el liberalisme és partidari del mercat i de les relacions socials organitzades al voltant d’aquest, el marxisme, al contrari, aposta per la direcció centralitzada a càrrec de l’Estat. Per tant, es tracte de dues variants diferents del capitalisme: d’una banda, el capitalisme de mercat propugnat pel liberalisme i, de l’altra, el capitalisme d’Estat propugnat pel marxisme. Cap d’ells qüestiona el sistema de dominació inherent a les relacions d’explotació econòmica i d’opressió política consubstancials a l’existència de l’Estat i, per tant, tampoc qüestionen la convivència social forçada que aquesta institució imposa.

En relació amb les crítiques d’Öcalan i Vidal respecte a una concepció equivocada sobre l’Estat per part del marxisme, podem trobar al «Manifest del Partit Comunista» de Karl Marx i Friedrich Engels, publicat el 1848:

Avui, el Poder públic ve a ser, pura i simplement, el Consell d’administració que regeix els interessos col·lectius de la classe burgesa.

Gustav Landauer, filòsof i teòric anarquista alemany, escriu al seu «Llamamiento al socialismo» publicat el 1911:

És cert, un es resisteix davant d’un absurd tan exemplar, però aquesta és indubtablement la veritable opinió de Karl Marx: el capitalisme desenvolupa enterament el socialisme a partir de si mateix; el mode socialista de producció «floreix» a partir del capitalisme; ja tenim la cooperació, ja estem almenys en el camí de la propietat comuna de la terra i dels mitjans de producció; finalment només cal expulsar el parell de propietaris que encara queden. Tota la resta ha florit a partir del capitalisme. Doncs el capitalisme, que és el progrés, que és la societat, és també el socialisme. El veritable enemic són «les classes mitjanes, els petits industrials, el petit comerciant, l’artesà i el pagès». Doncs aquests treballen per si mateixos i tenen, com a molt, un parell d’ajudants i d’aprenents. Aquest és el nyap, l’empresa nana; però el capitalisme és la uniformitat, el treball de milers en un sol lloc, el treball per al mercat mundial, i això és la producció social i el socialisme.

Aquesta és la veritable doctrina de Marx: quan el capitalisme ha vençut completament sobre les restes de l’edat mitjana, el progrés queda segellat i el socialisme està, per dir-ho així, ja aquí. No és significatiu, des del punt de vista simbòlic, que l’obra bàsica del marxisme, la bíblia d’aquesta espècie de socialisme, s’anomeni «El Capital»? A aquest socialisme capitalista oposem el nostre socialisme i diem: el socialisme, la cultura i la unió, l’intercanvi just i el treball alegre, la societat de societats només podrà venir quan desperti un esperit, un esperit com el que han conegut el període cristià i el període precristià dels pobles germànics, i quan aquest esperit acabi amb la incultura, la dissolució i la ruïna que, parlant econòmicament, s’anomena capitalisme.

URSS

La revolucionària marxista alemanya Rosa Luxemburg, fundadora de la Lliga Espartaquista, escriu a «La revolución rusa» el 1918, quan els bolxevics portaven només un any al poder:

Lenin diu que l’Estat burgès és l’instrument per a l’opressió de la classe treballadora i que l’Estat socialista ho és per a l’opressió de la burgesia. En certa manera és, doncs, l’Estat capitalista posat del revés. Aquesta concepció simplificada oblida allò essencial: el domini burgès de classe no requereix cap educació o instrucció de les masses populars, almenys més enllà de certs límits molt determinats; per a la dictadura del proletariat, en canvi, aquesta educació i formació són l’element vital, sense les quals no pot existir.

«És en la lluita oberta i immediata pel poder del govern on, en el termini més curt, les masses treballadores acumulen la major quantitat d’experiència política i ascendeixen amb la màxima rapidesa en el seu desenvolupament, d’esglaó en esglaó». Aquí Trotski es contradiu a si mateix i als seus propis amics al partit. Precisament per ser cert això anterior, en suprimir la vida pública els bolxevics han cegat la font de l’experiència política i l’ascens del desenvolupament.

(…) La llibertat que es concedeix únicament als partidaris del govern i als membres del partit, per nombrosos que siguin aquests, no és llibertat. La llibertat és només llibertat per als qui pensen d’una altra manera. I no precisament a causa del fanatisme de la «justícia», sinó perquè tot el que hi ha d’enriquidor, de saludable i de purificador en la llibertat política depèn d’això, i la seva eficàcia desapareix quan la «llibertat» es converteix en un privilegi.

(…) La teoria de la dictadura en Lenin i Trotski parteix d’un pressupòsit tàcit, segons el qual la revolució socialista és una cosa que s’ha de fer mitjançant una recepta que té preparada el partit de la revolució; aquest només ha d’aplicar-la energèticament.

(…) Però Lenin s’equivoca per complet en l’elecció de mitjans. Els decrets, el poder dictatorial dels caps a les fàbriques, els càstigs draconians, el domini del terror, tot això no són més que pal·liatius. L’única possibilitat d’un renaixement resideix en l’escola de la mateixa vida pública, en la democràcia més àmplia i més il·limitada, en l’opinió pública. L’únic que fa el terror és desmoralitzar.

(…) Lenin i Trotski han substituït les institucions representatives, sorgides del sufragi popular universal, pels soviets, com a única representació autèntica de les masses treballadores. Però al sufocar-se la vida política en tot el país, també la vida als soviets ha de resultar paralitzada. Sense sufragi universal, llibertat il·limitada de premsa i de reunió i sense contrast lliure d’opinions, s’extingeix la vida de tota institució pública, es converteix en una vida aparent, en la qual la burocràcia queda com a únic element actiu. A l’anar entumint-se la vida pública, tot ho dirigeixen i governen unes desenes de caps del partit, dotats d’una energia inesgotable i un idealisme sense límits; la direcció entre ells, en realitat, correspon a una desena d’intel·ligències superiors; de tant en tant es convoca a una assemblea a una minoria selecta dels treballadors, perquè aplaudeixin els discursos dels dirigents, aprovi per unanimitat les resolucions presentades. En definitiva, una camarilla, una dictadura, certament, però no la del proletariat, sinó una dictadura d’un grapat de polítics, és a dir, una dictadura en el sentit burgès, en el sentit del jacobinisme.

Maurice Brinton, a l’indispensable estudi publicat el 1970 «Los bolcheviques y el control obrero, 1917-1921. El Estado y la contrarrevolución», explica:

Els esdeveniments que hem relatat en aquest llibre mostren sobradament que hi ha un vincle clar i innegable, en el terreny de la «política del treball», entre el que va succeir en l’època de Lenin i de Trotski i la realitat estalinista ulterior. Sabem que a molts elements de l’esquerra revolucionària aquesta afirmació els resultarà «difícil d’empassar». Estem convençuts, no obstant això, que és l’única conclusió que es pot treure d’un examen honest dels fets. Com més es rebusca en aquest període, més difícil resulta mesurar –o fins i tot percebre– aquest famós «abisme» que, segons sembla, separa l’època de Lenin del que va succeir després.

(…) Lenin dirà al XI Congrés, el 1922, que «la concentració de tot el poder a les fàbriques en mans de la direcció és absolutament indispensable […] Tota intervenció directa dels sindicats en l’administració de les empreses, en aquestes condicions, ha de considerar-se, indubtablement, nociva i inadmissible.» (Resolucions, I, pàg. 607, 610, 612).

(…) Lenin es va vanagloriar públicament en aquell Congrés d’haver estat partidari de la gestió per un sol home des del primer moment. Va afirmar que, el 1918, «havia assenyalat la necessitat d’admetre l’autoritat dictatorial d’individus aïllats si es volia realitzar l’ideal soviètic» (55), que en aquell moment «no hi havia la menor divergència sobre el problema [la «direcció per un sol home»]».

(…) «El marxisme ens ensenya […] –va dir Lenin– que només el partit polític de la classe obrera, és a dir, el Partit Comunista, està en condicions d’agrupar, educar i organitzar l’avantguarda del proletariat i a través d’ell dirigir totes les masses treballadores. Sense això la dictadura del proletariat és irrealitzable» (26). Sens dubte, «el marxisme» li podia haver ensenyat altres coses: que «l’emancipació de la classe obrera ha de ser obra de la classe mateixa obrera» (27) i que «els comunistes no formen un partit a part, oposat als altres partits obrers» (28), per exemple.

L’estatunidenca Janet Biehl escriu el 2015 a «Ecología o catástrofe. La vida de Murray Bookchin»:

Durant el ferment revolucionari de 1917 a Rússia, els treballadors es van organitzar de manera autònoma en consells relativament democràtics dins les fàbriques, anomenats soviets, que els bolxevics van fingir promoure i així es van guanyar el favor dels treballadors. El suport que els van donar va suposar el seu trampolí al poder. Però, una vegada conquerit el poder a Rússia, van suprimir la dissidència i van transformar els soviets en instruments del govern vertical, de dalt a baix.

L’escriptor i professor de Ciència Política Carlos Taibo escriu el 2022 a «Marx y Rusia. Un ensayo sobre el Marx tardío», al capítol «El experimento bolchevique»:

Perquè són molts els arguments que conviden a concloure que Lenin es va inclinar per abraçar una interpretació acrítica, mecànica i determinista de les teoritzacions del Marx madur. (…) En un marc de manifesta idolatria del desenvolupament de les forces productives, la comuna rural va quedar en l’oblit, quan no va ser reprimida amb sanya, al caliu de la defensa d’una forma de capitalisme d’Estat.

(…) El partit, l’Estat i la burocràcia dirigent es van oferir com a substituts de la democràcia liberal i de la burgesia corresponent. Van acabar també amb la comuna rural i, poc després, amb els soviets com a instàncies autònomes, i van fer el mateix, finalment, amb la perspectiva d’una revolució social. A l’empara d’això, es va consolidar una ideologia de partit i d’Estat que, esclerotitzada, es va bolcar al servei d’una nova dominació. I es va ratificar un escenari en el qual els experts, els savants –aquí està el «socialisme dels intel·lectuals» de Machajski– s’encarregaven d’alliberar el poble gràcies al seu coneixement superior i inaccessible. Amb el marxisme convertit en una prosaica ideologia del desenvolupament de les forces productives (275), el que va cobrar cos va ser una rara avis, molt allunyada del que Marx entenia per socialisme i més propera del que sembla, tenint en compte el treball assalariat, la mercaderia i l’explotació, al capitalisme liberal.

El geògraf i anarquista rus Piotr Kropotkin va escriure a la seva carta a Lenin del 4 de març de 1920:

Fins i tot si la dictadura del proletariat fos un mitjà apropiat per enfrontar i poder derrocar el sistema capitalista, cosa que jo dubto profundament, és definitivament negatiu, inadequat, per a la creació d’un nou sistema socialista. El que sí que és necessari són institucions locals, forces locals; però no n’hi ha, enlloc. En comptes d’això, on sigui que un mira hi ha gent que mai ha sabut res de la vida real, que està cometent els més greus errors pels quals s’ha pagat un preu de milers de vides i la ruïna de districtes sencers.

Sense la participació de forces locals, sense una organització des de baix dels pagesos i els treballadors per ells mateixos, és impossible construir una nova vida. Semblava que els soviets anaven a servir precisament per complir aquesta funció de crear una organització des de baix. Però Rússia s’ha convertit en una República Soviètica només de nom.

El mateix autor també va escriure mesos després a la seva carta a Lenin del 21 de desembre de 1920:

Fins i tot els reis i els papes han rebutjat un mètode tan bàrbar d’autodefensa com és el de prendre ostatges. Com poden els apòstols d’una nova vida, i els arquitectes d’un nou ordre social dotar-se d’aquests mitjans de defensa contra els seus enemics? Haurà de considerar-se això com un senyal que vostès consideren el seu experiment comunista fallit i que no estan salvant aquest sistema tan preuat per a vostès, sinó salvant-se vostès mateixos?

L’anarcosindicalista Ángel Pestaña va ser enviat per la CNT a visitar l’URSS el 1920 i va escriure «Setenta días en Rusia», una llarga obra de dos volums que va acabar el 1929, en la qual relata molts detalls de la seva visita:

El de Gordin és un cas curiós de com entenen la llibertat els bolxevics i del que significa el règim dels Soviets a les seves mans. Obrers d’una fàbrica de municions, al verificar-se l’elecció de delegats per al Soviet de la barriada a la qual pertanyia la fàbrica, malgrat que els comunistes van fer sempre llista tancada per a delegats de Soviet i no van admetre la supressió de cap dels seus candidats, els obrers de la fàbrica on treballava Gordin van suprimir un comunista i el van col·locar a ell.

Quan al fer l’escrutini a l’oficina del Soviet, es va veure que havia estat suprimit un comunista i escollit Gordin, se li va posar el veto i es va anul·lar l’elecció, només per a ell, no per als comunistes que havien estat escollits en la mateixa llista.

Com en relació amb el nombre de votants i de vots que havia d’assolir un candidat, a la fàbrica aquella corresponia un delegat, es va verificar una nova elecció. El resultat, a la segona, va ser el mateix que a la primera. Gordin va sortir escollit.

Nova anul·lació i nova elecció. Era ja la tercera. Però aquesta vegada tampoc es van sortir amb la seva els comunistes bolxevics. L’escrutini va donar una majoria gairebé absoluta a Gordin. Aleshores, els bolxevics, respectuosos amb la voluntat dels treballadors i la dictadura del proletariat (?), van anul·lar l’elecció, empresonant Gordin i van acordar que, de moment, aquella fàbrica quedés sense representació al Soviet de la barriada.

Hem de ratificar aquí el que ja algú, escrivint sobre Rússia, ha manifestat: que tota elecció per al Soviet es feia amb presència i sota el més rigorós control de la Txeca, fet que no era per inspirar idees d’independència i respecte a la voluntat dels votants.

L’anarcosindicalista rus Volin a «La revolución desconocida» (1947) també fa una crítica que cal llegir, on exposa la repressió de Lenin i Trotski i casos com el de la Rebel·lió de Kronstadt i la Revolució Makhnovista. També són interessants treballs com «En el país de la mentira desconcertante» d’Ante Ciliga (1938) i «La Comuna de Cronstadt» d’Ida Mett (1938).

L’estatisme marxista portat a la pràctica sovint recorda de manera sinistra a l’estatisme de Benito Mussolini, segons el descrivia el Duce italià a «El espíritu de la revolución fascista»:

En el meu concepte, en la concepció del Feixisme, tot està en l’Estat, res fora de l’Estat i, sobretot, res contra l’Estat. Avui nosaltres disciplinarem totes les forces de la indústria, totes les forces de la Banca, totes les forces del treball.

Amb l’experiència de l’URSS a l’esquena –i tantes altres–, sorprèn que hi hagi persones que reivindiquin un «Estat socialista», un «Estat-Comuna» –actualment a Veneçuela l’«Estat comunal» és sens dubte una farsa– o una «dictadura del proletariat» com a projectes emancipadors, especialment quan ho fan sense donar massa explicacions respecte a les experiències passades, mantenint certa idolatria cap a personatges com Lenin…

També sorprèn que hi hagi qui reivindica –des de posicionaments suposadament favorables a la justícia i l’emancipació humana– frases de Marx com «quan arribi el nostre torn, no posarem excuses per al terror». Que, si ja en el seu moment aquesta frase apuntava en una mala direcció, després de totes les experiències de totalitarisme i repressió estatal en nom del marxisme –experiències que el mateix Marx no va arribar a conèixer–, les persones que la reivindiquen generen molt poca confiança.

La democràcia no s’assembla a l’URSS, igual que no s’assembla a la «democràcia representativa» dels Estats capitalistes liberals, ni a qualsevol fórmula social basada en el domini d’una estructura estatal i en la concentració de poder en poques mans. Les estructures estatals i la concentració de poder en poques mans implementen políticament la dictadura, no la democràcia.

● ● ●

Una mica d’humor: